dissabte, 10 d’agost del 2013

8 consells per a escriure

Del bloc de l'escriptora, Gemma Lienas, 8 senzills consells en 8 vídeos molt curts que podeu trobar al seu bloc:


Ací vos passe el primer vídeo per a què aneu fent un tast:


(També els podreu trobar en castellà)

Bon estiu, bons escrits i bones lectures estiuenques.

Salut,
ENRIC

dimecres, 31 de juliol del 2013

Dimarts, 15 d'OCTUBRE de 2013 18:30-20:00

Carl Spitzweg: Rata de biblioteca

Tinc el plaer de comunicar-vos que el proper dimarts, 15 d'octubre de 2013 de 18:30 a 20:00 (nostre dia i horari habitual) serà la 1a sessió de la nostra II temporada del TALLER -quinzenal- d'ESCRIPTURA CREATIVA en la Biblioteca Municipal de la Pobla de Vallbona.

Per una part, evidentment, vos espere a totes i tots i per altra espere que li féu ressò a l'esdeveniment per a què puga vindre tota la gent que vulga. Recordeu que és gratuït i que es fa quinzenalment cada dimarts.

Dir-vos també que estic treballant vostres textos i que espere estiguen enllestits abans de començar novament les classes, on seguirem treballant nostra passió per la literatura: la poesia, els contes, els microrelats, el teatre, la novel·la, etc. Així com totes nostres lectures i inquietuds.

I per a concloure engrescar-vos a escriure ja per aquest bloc: (
http://elsnostresescrits2013.blogspot.com.es/) tot el que vulgueu compartir amb els nostres companys -ja bé siga vostre o d'altres autors de lectures que féu-. (Com de tant en tant molt bé fan les companyes Regina o Carme, malgrat no ser en temps lectiu).

Una abraçada i passeu bon estiu.

Besets,
Enric

ERA TAN SUAVE ...

Estimats companys i companyes, volia compartir amb vosaltres una historia per capitols que està publicant José Luís Moro en el Huffington Post. És publica una cada día i es divertida, intrigant i fresca. Els protagonistes son Mimosin, Capitán Pescanova, Don Limpio, Pato WC....

http://www.huffingtonpost.es/jose-luis-moro/


dissabte, 6 de juliol del 2013

¿Me oyes?

Entré en coma al instante. Al menos eso creo. El camión se deslizó por la placa de hielo sin control embistiendo mi coche lateralmente. Su gran bañera cargada de caolín sacudió mi vehículo como el viento huracanado golpea las hojas de un árbol. Toneladas de fuerza hicieron que sintiera todo mi esqueleto y entre el dolor y el miedo perdí la conciencia.

- Elena, ¿me oyes? Ojala no te hubieras ido, ya te dije y redije que pasaras la noche en casa. Cabezota, siempre a tu bola…..

Amparo no podía dejar de abroncarme y llorar al mismo tiempo. Mi mejor amiga se sentía culpable de un accidente que nadie sabe si alguien pudo evitar. El chofer del camión murió antes del accidente de un infarto fulminante, ¿a quién echarle la culpa pues? ¿Al destino, a mi obstinación de dormir en mi cama, al hielo, al embutido que cenó el camionero, a la crisis que hizo salir a la carretera al transportista…?

No me duele nada, este estado tiene sus ventajas pues no hay que hacer ni un solo esfuerzo, todos pasan a verte y muchos te expresan sus sentimientos, puedo oírles perfectamente hasta cuando suspiran. ¿Y verlos? No es necesario, los conozco, sé que expresiones marcan sus caras, los movimientos de sus manos, su expresión corporal. Amparo está enfadada, mucho, consigo misma. Cree que debió obligarme a dormir en su sillón.

- Disculpe, debo cambiar el gotero…

La enfermera con voz  agradable entró para hacer su trabajo. Esa chica me sosiega con tan solo sentir su presencia. Hay personas que tienen ese don, envidiable en mi opinión. Hoy domingo le tocó trabajar, guardia, y por eso mañana no estará en todo el día. Trata mi cuerpo con delicadez y ternura. Gracias, no puedo nombrarte, no sé como te llamas pero gracias, la bestia con voz de carajillera debería aprender de ti. Conozco al personal por su voz, sus comentarios cuando creen estar solos, solos conmigo, en mi aparente ausencia.

Mi inmovilidad, mi silencio y mi supuesta ausencia son el mejor antídoto para la soledad emocional de los demás. Solo ven mi cuerpo, solo ven una cosa, inerte, inmóvil, silenciosa, y eso hace expresar sus pensamientos y sus sentimientos a pesar de tener una vaga esperanza de que les esté escuchando. Con mis plenas facultades nunca les hubiera conocido tanto, no hubiera sabido tanto de ellos.

Y yo, cuando pueda volver a su vida de igual a igual, nunca les diré que les escuchaba atentamente porque en realidad no me lo contaban a mí, no me abrían su corazón y mente a mi, sino a sí mismos.


Regina Llavata i Salavert

dissabte, 1 de juny del 2013

L'arrop del paradís

Vore’t, volia vore’t
ulls de mussol
buscant-te entre la gent
i alhora el dubte,
què dir-te?

Em colpeja el pols,
cabell humit.
Guia’m lluna
lluny del tremolor.

Joves i grans riuen
boten i gaudeixen,
aplaudiments i crits
música i sentiments.

Et contemple, estàs,
ballant feliç.
I torna el dubte,
què dir-te?

Sigilosos moviments,
entre silencis va el joc,
contorneig i mirades
en mig del soroll.

Els teus braços
m’anellen el coll.
Què cal dir-te?
Els teus llavis
són l’arrop del paradís.

Regina Llavata i Salavert

Nota: esta poesia és el primer intent d'escriure un poema en valencià. Disculpeu l'atreviment.

dimecres, 22 de maig del 2013

Concurs de microrelats

Aquesta és la web que ahir va dir Mª Josep, per si a alguna, com per exemple Regina... , vol presentar-se amb els seus micro, nano, o com vullgueu dir-los, relats.

http://www.tallerdeescritores.com/premio-nanorrelato-2013.php

dimarts, 21 de maig del 2013

Condemnada a trobar-te a faltar


T'enyore, tanque els ulls i et veig
Encara et sent als meus llavis.
La meua pell sencera sap a tu

Em resistisc, no ho aconseguisc
Isc a cercar-te, et trobe.
Plore mentre t'abrace.

Em penedisc al escoltar-te.
Maleït mil voltes sigues
Sóc teua i no vull ser-ho

El seu tabac, gràcies.
Això és tot el que em dius
i embogisc sense remei.

                                             MªJosé Tortajada Pelechá

dilluns, 20 de maig del 2013

Finalment semifinalista

Hola, companys de taller, he quedat semifinalista al concurs dels BOC, en este enllaç podeu veure els resultats i els treballs:
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.627261193970062.1073741831.213143948715124&type=1

No he pogut amb els Munar, que són pare i fill i, a més, de Mallorca; tot siga dit de pas...  ho fan mol bé, eh?
Però estic contenta perquè un conte meu, el de Les mil i una cabretes, eixirà publicat al llibre que acompanyarà el CD. A l'enllaç que us he posat es poden veure les fotografies de tots els treballs dels guanyadors i els semifinalistes.

Ens veiem

Carme

divendres, 17 de maig del 2013

                                      Reíste feliz


Disparé sin pensar si su vida acabaría en ese momento. La justicia parece depender a veces de las emociones, de los sentimientos, tan distintos entre las personas, tan volátiles a veces. No sentí ni siento ningún remordimiento, la situación requería decisión y con decisión actué. Desconozco las consecuencias  físicas del disparo, qué gravedad ocasionó, sólo sé que cayó fulminado. Solté el arma, intercambiamos una mirada cómplice y aprobatoria, reíste feliz, te miré feliz y nos alejamos con la chochona entre los brazos.






Com es construeix una novel·la

Al blog d'una professora de la universitat he trobat aquest article que, encara que és breu, resulta bastant interessant:

Maite Carranza  va rebre el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 2011 i en 2012 particià en el "II Encuentro Internacional de Cultura Lectora" on va explicar com va naixer la novel·la que va merèixer el  premi.
Val la pena entrar en la web de l'escriptora (cliqueu en el seu nom), té un disseny bonic.

Espere siga del vostre interés

dimarts, 14 de maig del 2013

Altre dia qualsevol al taller



Ai, les meues xiques guapes que aplicades!

¿Finalment, aconseguirem fer el recull de nostres escrits?

Ens veiem el proper dimarts...

diumenge, 12 de maig del 2013

D'amor i solitud


Ulls foscos, tristos,
tancats i barrats.

Ni em puc abocar en ells,
ni ells s'aboquen a res,

Plens de misteri i dubte,
buits de maldat i falsedat,

M'espante quan miren,
m'alegre quan riuen,

Ulls foscos, tristos,
tancats i barrats.


                             Mª José Tortajada Pelechá





dissabte, 11 de maig del 2013


     La espesa niebla no me dejaba ver con claridad andando hacía casa. Una luz verde parpadeaba a una distancia indeterminada, la humedad se infiltraba en mis pies y solo distinguía el lento paso de  vehículos por el sonido. Un joven pasó a mi lado arrastrando los pies y el alma con la cabeza y hombros desplomados. Cruzar la calle fue un acto heroico, confié en mi oído y en los conductores que debían parar en el semáforo.

     Un minúsculo perro ladró detrás de mi, sin amainar el paso giré inútilmente la cabeza intentando verlo y tropecé cayendo sin remedio. Rodilla y muñeca doloridas, piel levantada en la palma de la mano , dolor en el orgullo. Mientras hacía repaso de mis heridas físicas y anímicas me levanté oyendo una hermosa voz femenina que me decía: "nadie antes se ha arrodillado ante mí,  cenaré contigo si vemos una de Audrey".

Regina Llavata i Salavert

divendres, 10 de maig del 2013


 MAS TARDE HACE SOBRE UN MES ,ELLA NOS DEJO Y YO TUVE LA NECESIDAD DE ESCRIVIRLE ESTO Y LEERLO EN SU FUNERAL.


    ARACELI LA AMIGA DE TODOS

 -CUANDO ENTRABA EN TU CASA , ME ENCANTABA TU ORDEN, ESE ORDEN QUE YO AUN NO HE CONSEGUIDO.
   -TENIAS AUN TANTAS COSAS POR HACER, TANTAS ILUSIONES POR CUMPLIR.
   -NOS AYUDABAS A TODOS PERO TU NO TE DEJABAS AYUDAR.
   -TODOS LOS QUE TE PEDIAN AYUDA LA TENIAN , EN CAMBIO PEDIRLA TU TE COSTABA.
    -CASI TODOS HEMOS SABIDO VALORAR LO QUE NOS DABAS, AUNQUE SIEMPRE HABIDO MOMENTOS EN LOS QUE ALGUIEN NO SUPO VALORAR LO QUE DABAS. PERO TU NOS  HACIAS CREER QUE NO TE IMPORTABA.
    -TODO LO QUE APRENDIAS ERA PARA LOS DEMAS. TU NO TE LO APLICABAS.

    -CUANDO SUPISTE LO DEL PULMON, POR PRIMERA VEZ TE VI DERRUMBADA,
PERO SIN QUERERLO RECONOCER.
    -TE QUISE TRASMITIR  LO QUE YO PIENSO DE LA ENFERMEDAD, QUE MEDICOS  COMO EL DR. SIEGUEL Y DEEPAK CHOPRA, LO RECONOCEN EN SUS LIBROS:
  -LA NATURALEZA TODO LO REGENERA -
 -NO EXISTE LA ENFERMEDAD EXISTEN ENFERMOS-
 -ES IMPORTANTE QUE TE ASESOREN , PERO LA ULTMA DECISION ES TUYA.
  ESTO ES NO DEJAR TU PODER EN MANOS DE NADIE
 Y TANTAS COSAS QUE ME ENSEÑARON MEDICOS COMO ESTOS Y QUE PUSE EN PRACTICA EN MOMENTOS MUY DUROS Y DIERO RESULTADO.
TODO ES REVERSIBLE SI TU HACES LOS CAMBIOS PERTINENTES.
  - CON TODO ESTO TU ESTABAS DE ACUERDO ,LA UNICA PEGA ES QUE TE LO TENIAS QUE APLICAR, LOS CAMBIOS LOS TENIAS QUE HACER TU.
   -ESTO TE AGOBIAVA
  - Y ME DECIAS TU FRASE DE TUS AÑOS DE ARGENTINA --- AMPARO DE A POQUITO,CARIÑO, DE A POQUITO----
        ERA UNA SUPLCA, YA NO PODIAS MAS

    AMPARONA     

UN DIA CON ARACELI MI AMIGA


ESTANDO UN DIA CON ARACELI, DE REPENTE  SE LE OCURRIO ESTA PESIA

 TU NOMBRE ES FUERTE 
CUMO TU ESPIRITU.
VIENTO QUE SOPLA,
ARREMOLINA Y CIERNE,
UNEY CREA.
HAS VENIDO A ESTE MUNDO HACER COSAS BUENAS.
NO TE DETENGAS, SIGUE.....
QUE EL AMOR ES TU EMBLEMA.
CADENAS SE MECEN A TU ALREDEDOR,
PARA QUE TU LAS PUEDAS
Y TU PUEDES.....
POR QUE VUELAS, CUAL AGUILA...
PALOMA TORCAZ
 

dijous, 9 de maig del 2013

Hay una revista mensual "tintaLibre" de reciente publicación, en su nº 3 incorpora un reportaje llamado "Luz y memoria en el Alzheimer" de Ramón Lobo que habla de un libro, "Luz de la Memoria". En el libro se recogen  frases de personas con la enfermedad que me han sorprendido y quiero compartir con vosotros:

- ¿Como estás? Bien y mal, tengo dolores y amapolas.
- Los sueños son la vida con los ojos cerrados.
- La risa es una canción sin letra.
- Tengo unas manos feas que han hecho cosas muy bonitas.
- Mis pies son raices del tiempo, porque no me muevo.
- La comida es música cuando tengo hambre.
- A veces pienso en mi y no me conozco.
- Veo muchas puertas pero no encuentro la salida.
- La vida pasa pero yo no me muevo.
- Las fotos son como los espejos antiguos.
- Yo tenía el pelo rizado como el mar y ahora solo tenga arena.
- No  sé lo que es un beso porque no sé a quien querer.
- Ahora estoy igual despierta que dormida.
- Ya no tengo pelo, tengo mala memoria.
- Ya no sé donde voy pero siempre llego a mi casa.
- No tengo casa, porque no tengo llave.
- Me gustan los zapatos con los pies dentro.
- En una ventana puedes poner a un amigo.
- Me gusta que me acaricien porque siento el alma.
- Cuando me dan cariño vuelan corazones.

Todas ellas me parecen brillantes palabras que transmiten tanto...¿no creéis?

dimecres, 8 de maig del 2013


    POBRE HOMBRE

  POBRE HOMBRE QUE SE AFANA POR SER FELIZ,SE AFANA EN DEMOSTRAR QUE LO ES Y LLEGA A CREERSELO, PERO NO LO CONSIGUE.
  TODO LO CENTRA EN GANAR A TODOS. SUS METAS SON MATERIALES.
 SOLO CONFIA EN EL.
  CUANDO LE FALLAN LAS FUERZAS, TIENE CONTRATIEMPOS O SE PONE ENFERMO.....
   YA NO SABE VIVIR, Y SE ESCONDE, NO QUIERE QUE LO VEAN DERROTADO.
   NO TIENE GRACIA, PERO QUIERE TENERLA, NO LO CONSIGUE

dimarts, 7 de maig del 2013

Darrera classe del taller d'enguany!


Dimarts 21 de maig potser serà la darrera classe. Ho confirme quan parle amb Lola la bibliotecària. Ens veiem i preparem el darrer escrit que cadascu trie per a ajuntar-los i imprimir nostres contes, poemes i històries tots junts. 

Gràcies a totes i tots per participar!

Seguirem si voleu en setembre del curs que ve...

FORTA ABRAÇADA!!!!

dilluns, 6 de maig del 2013


   -NOS QUEJAMOS DE COMO ESTA EL MUNDO-


-QUEJARSE ES UNA MALA COSTUMBRE MUY ARRAIGADA, QUE NOS DESGASTA Y NO SIRVE.
 ENLUGAR DE QUEJARSE HAY QUE HACER.
 SI NOS QUEJAMOS Y NO HACEMOS , CONTRIBUIMOS A QUE SIGA ASI.

 ESTAMOS MUY INFORMADOS POR LOS MEDIOS DE COMUNICACION, QUE SOLO NOS CUENTAN LO QUE   QUIERN QUE SEPAMOS, Y DE QUE SIRVE ESA INFORMACION, SI SOLO SIRVE PARA DEMOSTRAR QUE ESTAMOS INFORMADOS?
 TODOS CONTRIBUIMOS PARA BIEN O PARA MAL A COMO ESTA EL MUNDO.
 FUNCIONAMOS MUCHO POR IMITACION--  "HACER LO QUE HACEN-
 ¿ Y POR QUE NO HACER COSAS PARA MEJORAR EL MUNDO'? COMO POR EJ.- NO TIRAR PAPELES AL SUELO, ESTAR ATENTOS A NO QUEJARSE.
 SI NOS LO PROPONEMOS UCURRIRA EL MILAGRO , CONOCEIS LA TEORIA DEL CENTESIMO MONO?
 NADIE PUEDE CAMBIAR A NADIE,, SOLO LO PUEDE HACER CADA UNO, Y HASTA EL MAS MINIMO DETALLE TIENE IMPORTANCIA.
 HACE UNOS CUANTOS AÑOS COMPROVE ESTO,
 EMPEZE A DARME CUENTA DE QUE TODA LA FRUTA , HORTALIZAS VERDURAS, QUE TENIA COSTUMBRE DE CONSUMIR , EMPEZABA A DESAPARECER Y EN SU LUGAR APARECIAN OTRA CON MUY BUENA VISTA PERO NO SABIAN A NADA MEJOR DICHO NADA TENIAN QUE VER CON LO QUE ESPERABA SABOREAR.
PASARON UNOS AÑOS QUE TEMPORADA TRAS TEMPORADA, NO SABIA QUE COMPRAR, Y LO DECIA EN LAS TIENDAS. LA RESPUESTA ERA " LA GENTE PREFIERE
ESTO POR QUE TIENE MAS PRESENCIA , ESMAS GORDO  ETC. ETC.
A MI ME IMPORTAB EL SABOR DE ESA UVA MOSCATEL DE TERRENO, O DE ESAS MANZANAS TAN CRUJIENTES Y SABROSAS.
TEMPORADA TRAS TEMPORADASEGUIA INSISTIENDO.

PASARON UNOS CUANTOS AÑOS Y COMO HACIA TANTA PROPAGANDA DE LO QUE YO PEDIA , ME FUI ENCONTRANDO PERSONAS QUE RECONOCIAN LO QUE YO DECIA.
Y POCO A POCO EMPECE A VER ESE TIPO DE ALIMENTOS ,EN PEQUEÑAS VERDULERIAS MAS TARDE EN ALGUNOS MERCADOS, HASTA QUE ME ENCONTRE LA SORPRESA DE QUE EN MUCHAS PARADAS DEL MERCADO CENTRAL LAS TENIAN , Y LA GENTE HACIENDO COLA PARA COMPRARLO Y RECONOCIENDO QUE ERA MUCHO
 MEJOR
ME DI CUENTA QUE TODA PIEDRA HACE PARED, POR QUE LOS HUMANOS AUNQUE S E GUIEN MUCHO POR LA APARIENCIA, SABE VALORAR LO AUTENTICO

  -ESTA BIEN SER AUTENTICOS Y EXPRESAR LO QUE SENTIMOS

  AMPARONA

diumenge, 5 de maig del 2013

La Bestia



La Bestia



¡La Bestia!, ¡La Bestia! 
Ya viene la Bestia
Huyo.

Noto su aliento en la nuca,
la siento detrás de mí,
casi sobre mí.

Ya noto sus zarpas en mi garganta.
Noto la sal de mis lágrimas en la boca.
Sudo y el aire me falta.

Quiero huir.
La bestia me alcanza.
Ya me tiene, me atrapa.

No, no, no. 
Mi garganta dolorida, ronca,
incapaz de articular el grito.

Fuera llueve con furia.
Socorro 
¿Quién me ayuda?

Mis piernas no obedecen, caigo;
golpeo mi cuerpo,
¿Quién me ayuda?

Brota la sangre de mis rodillas,
resbala por mis piernas,
¿Quién me ayuda?

El cabello empapado,
el corazón desbocado;
No puedo respirar, me ahogo.

Ya me tiene,
ya no puedo escapar,
me ha aprisionado,

Ya está, se acabó:
La vida me atrapa, 
me obliga a vivir... 

                                            Mª José Tortajada

dijous, 2 de maig del 2013

..... en la modalidad de poesía ganó la obra ‘Les hores concèntriques’, de Enric Sanz, de La Pobla de Vallbona....

http://www.infoturia.com/index.php/LA-POBLA-DE-VALLBONA/CULTURA-y-OCIO/se-entregan-los-galardones-a-los-ganadores-de-los-premios-literarios-teodor-llorente-2013.html

Enhorabona Enric, podries llegir-nos el poema tu personalment el dimarts, sería el premi per nosaltres.

Fins dimarts.

Regina Llavata i Salavert

dijous, 25 d’abril del 2013

Un dia qualsevol a classe

(Si féu clic en la imatge, es fa més gran!)


COMPANYES i COMPANYS,
A ESCRIURE CONTES, JA!

 ;)

dimarts, 23 d’abril del 2013

LES PARAULES BREUS!!

Les paraules serveixen per definir, detallar o simplement anomenar una cosa. I de les moltíssimes paraules que hi ha, les que a mi més m´agraden son els paraules breus.

BOU
COU
FOU
JOU
XOU
MOU
NOU
OU
POU
SOU
TOU
PROU

diumenge, 21 d’abril del 2013

Poesia per a infants

"Joana Raspall va publicar el seu primer llibre de poemes per a infants als seixanta vuit anys (1981). I entre 1996 i 2004 van aparèixer deu dels seus reculls de poesia. I abans de Raspall, hi havia només el desert. Tot pertanyent a una generació de grans autors (Rodoreda, Sales o Calders) i havent tingut grans mestres (Riba, Rubió, Pompeu Fabra), Joana Raspall conrea un gènere, la poesia per a infants, que era pràcticament inexistent..."

Vos deixe amb dos poemes per a infants, entranyables i límpids, d'aquesta autora:

EL CANT DEL GRILL                                                    LA ROSA
                               
Nit estiuenca,                                                               Per fer més duradora la gràcia al jardí,
 nit de calor.                                                                 atura la mà!
L’herba s’asseca,                                                         No cullis la rosa!
 però jo, no.                                                                 La que ara és desclosa
Com més fa calda,                                                       mai més pot florir.
 més bé jo estic;                                                                         
ella rondina,                                                                                       Concert de poesia
 i jo, ric..., ric...                                                                                 
                                                                                                         
                       Serpentines de versos
                                                                         






dimarts, 16 d’abril del 2013

Pròxima classe dimarts 23 d'abril 2013


Hola a totes i tots. Primer que res agrair-vos a tots el que aneu publicant i compartint amb tots els companys del taller i d'altra recordar-vos la pròxima classe i que estaria bé que portàreu algun escrit per llegir i comentar a classe com vam parlar l'últim dia. Salut per a tots i fins prompte,

Enric

diumenge, 14 d’abril del 2013

Soluciones sencillas

La casa estaba a las afuera del pueblo Lindares, la rodeaban prados verdes salpicados por alguna roca que daba una pincelada al paisaje. Algunas vacas yacían sobre la hierba rumiando. Era una casa no muy grande, la cocina era suficiente para comer, cocinar y almacenar en una alacena provisiones para tres meses.
La madre pelaba patatas, sentada en una silla junto a la mesa. Su aspecto más que de labriega era el de una hippy de los 60. Lleva un vestido de flores de colores vivos. Un pañuelo recogía su pelo apartándolo de su cara. En los pies lucía unas sandalias de tiras de cuero.
Su hija la miraba absorta pendiente de sus manos. Tenía apenas cuatro años. Llevaba dos coletas recogidas con dos grandes lazos azules. Parecía una muñeca, una personita muy dulce.
De pronto se acercó decidida a su madre y mirándola le dijo: quiero ayudarte mamá ¿que puedo hacer?
Su madre le devolvió la mirada llena de ternura. Miró a su alrededor y viendo un saco de naranjas se lo señaló: habría que llevar ese saco de naranjas a la alacena. La madre sonreía ante lo difícil que podría ser para ella misma semejante misión, mucho más, por no decir imposible, sería para su pequeña Cristina.
La niña se acercó al saco, pensativa ,con la mano apoyada en la mejilla. Al poco salió de la cocina.
La madre no dejaba de sonreír, cuando de pronto la vio entrar con un pequeño cesto en la mano y la vio acercarse al saco de naranjas. La sonrisa de mamá cambió por una mirada de curiosidad y se quedó sorprendida cuando vio que Cristina dejaba el cestetito en el suelo y sacaba una naranja del saco y la depositaba en el cesto. Fue llenando cesto tras cesto con dos o tres naranjas y llevándolos a la alacena.
Después de un rato largo Cristina miró a su madre y sonrió satisfecha. Había ayudado a su mamá y esta la tomó entre sus brazos y la llenó de besos, abrazos y carantoñas.

dissabte, 13 d’abril del 2013


Bussejant les pàgines culturals en els diaris digitals he trobat el bloc "el síndrome Chéjov".El bloguer Miguel Ángel Muñoz ens parla en una entrada d'uns micro-relats de l'autora Ana Tapia, desconeguda per a mi, que m'han agradat. He pensat compartir-los per què es pot comprovar que qualsevol longitud es apropiada per expressar-se. M'ha sorprés especialment Aldea Pereza entre ells. Desitge que us agrade i copie l'enllaç.

Regina Llavata i Salavert


Kiriwina - Ana Tapia: varios microrrelatos. »
El primer libro que leí de Ana Tapia (Almería, 1974) llamó mi atención. Era El polizón desnudo (El Gaviero, 2009), y en él mezclaba cuentos breves, leyendas y mitos en los que se apreciaba su formació...


dimarts, 9 d’abril del 2013


   SIN DUDA EXISTE , UNA MEJOR FORMA DE VIDA : LA CLAVE ESTA EN LA ELECCION.
TODOS TENEMOS OPCIONES;Y NADIE TIENE PORQUE DESAPROVECHAR SU VIDA
 LAMENTANDOSE DE SUS DESGRACIAS, O COMPADECIENDOSE DE SI MISMO.
        PERO SI ESTO ES ASI,¿ PORQUE APARENTEMENTE TANTOS DE NOSOTROS,
 HEMOS ELEGIDO VIVIR DE ESA MANERA?

   LA RESPUESTA ES OBVIA: QUIENES VIVEN RENEGANDO DE SU SUERTE NUNCA
 HAN SOPESADO LAS POSIVILIDADES DE MEJORAR LA VIDA, PORQUE NO SE
  HAN DADO CUENTA DE QUE REALMENTE TENIAN DONDE ESCOGER.




            REFLEXION

LEJANIAS


     -ELCIELO ME DA SU LECHO
   Y SUS ALAS EL AVION ME OFRECE
   LOS DOS ME ALEJAN DE TI.
  ! DIOS MIO ! ¿QUE HE HECHO?
  ¿ ES QUE ACASO MI SER MERECE
   ESTAR SUFRIENDO ASI?

  -HORIZONTE CRUEL Y SILENCIOSO,
  QUE ME PRIVAS DE LA VIDA.
  YA ME OCULTAS SU CUERPO HERMOSO,
  MI IMAJEN MAS QUERIDA.

  -DISTANCIA PALABRA TEMIDA.
 SEPARACION PALABRA ODIADA
-QUE TRISTE ES EN LA VIDA
 ESTAR LEJOS DE TU AMADA.

 -DICES QUE AMAR ES SUFRIR
  Y LLORAR UN POCO TAMBIEN.
  CIERTO ES; MAS BIEN,
  LA VIDA SIGUE, Y HAY QUE VIVIR.

 -Y LOS TORMENTOS MAS CRUELES,
  LAS SEPARACIONES MAS PENOSAS
  HABIENDO AMOR SE TORNAN CORCELES
  CABALGANDO SOBRE ROSAS
  PUES AL SER LOS DOS FIELES,
  SEVUELVEN EN VILES , HERMOSAS.

                            SALVADOR     27-9-69
   

diumenge, 7 d’abril del 2013

Poesia per fer riure

Per a tots aquells que pensaven que la poesia només pot transmetre malenconia, he trobat un poema d'un autor actual: el poema és 'Propietats de l’Ikea’ de Pau Sif –publicat al seu llibre Viatger que s’extravia (La Cantàrida, 2010). Però el que és més curios encara és que aquest poema està inspirat en un del gran Vicent Andrés Estellés, 'Propietats de la pena', autor que ha exercit influència en poetes que van des de la seua època fins a l'actualitat, que és el cas del poema que m'ha portat a escriure aquesta entrada. He de dir que he rist una bona estona mentre el llegia:


Propietats de l'Ikea


Apuntaràs el preu d'un moble,
i tindràs el preu del teu moble,
i el voldràs, per a sempre el moble,
i patiràs, no el muntaràs,
i aniràs sempre a genollons,
et sobrarà sempre una peça.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs muntar el moble
i seguiràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a muntar
en la llarga nit el teu moble.
Tu seràs la peça furtiva,
la peça furtiva i amarga.
Ja no sabràs on van les baldes,
ni els cargols amb forma d’estrella
del teu moble, i és un desfici.
Miraràs d’encastar els pius
de suro sense trencar la taula:
faràs un moble, gemegant
si no encaixa la polleguera,
fusta amunt i collons amunt,
una tossuda decisió.
I tot serà, després, silenci.
Car no tindràs la peça justa,
la perdràs en el moment just.
I buscaràs la teua peça
entre els racons durant molts dies,
car buscaràs honestament,
iradament, sense esmentar
la mare del que ha dissenyat
cada peça del fotut moble.
Potser t’estafen o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no tens moble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
reclames decididament.

                                Pau Sif

                      
PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

                                 Vicent Andrés Estellés

dimarts, 26 de març del 2013

Conte breu


Aprofitant l'escrit que vaig improvisar en el darrer taller que vam fer fa dues setmanes, he escrit aquest petit conte. És per a un concurs i està inspirat en una de les cançons d'un grup mallorquí, BOC, que va a publicar un disc de música folk i vol posar al disc un conte per cada cançò. Vos pose l'enllaç a la música per a que l'escolteu mentre llegiu el conte:


CANÇÒ: De Roc a Boc: Representa l’evolució d’un nin, en Roc, que a mesura que creix es va transformant en un de nosaltres (els components del grup), un BOC.

En Roc, un nin que caminava amb els peus nus mentre feia volar un estel de colors, alçava la vista i imaginava que caminava per damunt dels llaços de la cua... llavors va ensopegar i rodolà:  “Ja m’ho deia la mare" –es va dir− "si no mires endavant cauràs...” Es va veure transportat a un temps futur en què eren els dits els que caminaven per les tecles d’un piano, les cordes de l’estel eren ara les d’un violí  i les d’una guitarra i el vent  bufant feia sonar una flauta... "Mare",  –va pensar− "Que bé haver ensopegat".

Carme




dilluns, 25 de març del 2013

Microrelatos ilustrados


Libertad

Esa tarde, al salir de la oficina, Ramiro se encontraba más abatido y tenso que de costumbre, así que decidió volver a casa dando un paseo, callejeando despacio por el barrio viejo de la ciudad. Mientras arrastraba con desgana los pies pensaba en todas esas ilusiones aplacadas con los años, en aquellos anhelos antiguos que las rutinas se habían encargado de domesticar. Como su loca obsesión por volar como los pájaros. Por eso, cuando pasó delante del taller de tatuajes y vio unas extrañas alas tribales que parecían llamarlo desde el escaparate, no dudó en tatuárselas en la espalda, albergando el sueño de que en algún momento se desplegaran. Y así sucedió. Esa misma noche la tinta negra comenzó a emerger de la piel tirante e hinchada hasta cobrar volumen, mientras su dorso crujía y sus omóplatos se crispaban en bruscos espasmos. Debatiéndose entre el dolor y el éxtasis corrió hasta la hondonada para abrir sus brazos al cielo. Entonces, en un último impulso, las alas se desprendieron del cuerpo en el que estaban atrapadas y salieron volando.

SARA LEW


PS. Microrelats il·lustrats, altra forma de creativitat, conjuntar l'escriptura amb el dibuix, algú s'anima? Vinga, demà tenim classe i ja tinc ganes de llegir i escoltar els vostres escrits, narracions, poemes...!

(Font i altres microrelats de la mateixa autora al seu bloc: http://microrelatosilustrados.blogspot.com.es/)

Microrelats

(Picture: Chinese oil painting children from
 
http://guleri.blogspot.com.es/2011/12/blog-post.html)


-Senyor rei, és tan petita!
No es sap calçar ni vestir,
han de contar-li rondalles
i gronxar-la per dormir;
han de bufar-li les sopes
i amorosir-li el coixí.

JOSEP CARNER


-Ara us contaré la rondalla de l'home i el gos.
Això era un home i un gos. Corria l'home, corria el gos.
Ai, quin conte més preciós!


JOAQUIM GONZÀLEZ i CATURLA,
"Rondalles del Baix Vinalopó". Contes populars, Alcoi, Marfil, 2005
.

dissabte, 16 de març del 2013


                           LA VIDA
   

          ESCUCHA, OH AMIGO.
VENGO A HABLARTE DEL SECRETO PERFUME DE LA VIDA.

  LAVIDA NO TIENE FILOSOFIA.
NI SUTILES SISTEMAS IDEOLOGICOS.
  LAVIDA NO TIENE RELIGION.
NI ADORACION EN LOBREGOS SANTUARIOS
  LAVIDA NO TIENE DIOS
NI EL FARDO DE MISTERIOS TENEBROSOS.
  LA VIDA NO TIENE MORADA.
NI EL AGUDO TORMENTO DE LA DECREPITUD.
   LA VIDA NO TIENE PLACER, NI PENA.
NI LAPERVERSION DEL AMOR EXIGENTE.
  LAVIDA NO ES BIEN NI MAL.
NI EL OSCURO CASTIGO DEL INDOLENTE PECADO.
  LA VIDA NO DA CONSUELO.
NI DESCANSA EL LOS ALTARES DEL OLVIDO.
  LA VIDA NO ES MATERIA NI ES ESPIRITU.
NI HAY EN ELLA LA CRUEL DIVISION DE LA ACCION
               Y LA INNACCION
  LAVIDA NO TIENE MUERTE,
NI EL VACIO DE SOLEDAD EN LA SOMBRA DEL TIEMPO.
   LIBRE ES EL HOMBRE QUE VIVE EN LO ETERNO,
            PORQUE LA VIDA ES.

     J. KRISHNAMURTI
 ( DE UN CANTO A LAVIDA )

dijous, 14 de març del 2013

Deserts


Un dia en la vida pot ser de vegades un desert


                                        Carme


dimecres, 13 de març del 2013



Soy aprendiz
La vida es aprendizaje. Nunca puedes decir "ya soy muy mayor para aprender". Solo dejamos de aprender cuando dejamos de interesarnos por nuestros semejantes, cuando perdemos la curiosidad, cuando no queremos saber las novedades del tipo que sea: libros, avances tecnológicos, avances científicos, cuando  dejamos de preguntarnos hacia donde va este mundo que te ha tocado vivir...Estás muerto aunque respires.

Pilar Cruz

diumenge, 3 de març del 2013

Reflexions!!


El cel toca la terra amb les mans (els núvols)
però la terra no toca el cel ni amb els dits (les muntanyes)

Era un home fonamentalment solitari,
Tanmateix estava envoltat de persones.

Veiem les noies passar.
Elles passaven de nosaltres.

divendres, 1 de març del 2013

Coses de la vida que comencen per PE!!


Pera
Peça
Pes
Pet
Pèl
Pèsol
Pecat
Pecar

Les hores concèntriques

Hola a tothom i totadona! Veig o millor dit no veig que excepte Àngel, José i Amparo l'altre dia, encara ningú s'ha engrescat a escriure res, o al menys compartir-ho amb nosaltres. Com ja vos he dit, jo estic treballant en el poemari per a presentar-lo al premi de Teodor Llorente (si al final tinc temps d'acabar-lo i en tinc ganes). Ací vos passe el que tinc fins al moment (està inacabat) i està per corregir, canviar i afegir versos, però si fa no fa, aquest serà el gros del contingut. A veure si així vos animeu una miqueta i compartiu els vostres escrits amb els companys i companyes.  També podeu fer suggerències! Una forta abraçada i bon cap de setmana! ;)