dimecres, 30 d’octubre del 2013

Tasques per al dimarts 12 de novembre (3a classe)

Bon dia! Ací teniu les tasques que vam veure ahir per a comentar a la nostra tercera classe i les cinc obres que hem de seguir i/o completar:

- "En las orillas del Sar". Rosalía de Castro. Edición de Marina Mayoral, 1985.
- "Caligrafía de los sueños". Juan Marsé. Editorial Lumen, 2011.
- "Adveniment de l'odi". Jaume Pérez Montaner. Editorial Tres i Quatre, Poesia 10, 1976.
- "Crim de germania". Josep Lozano. Editorial l'Estel, 1988.
- "Homes". Isabel-Clara Simó. Editorial Bromera, l'Eclèctica, 2010.

*Recordeu utilitzar la funció retòrica en els poemes i tractar de seguir la seua estructura (ritme, rima, missatge, etc. si s'escau), i suggerir o evocar més que dir. Adapteu-se també als escrits dels relats i utilitzeu el llenguatge com cal en cada ocasió. Recordeu també de que la que vulga em pot portar els seus escrits i els anirem veient i corregint a classe entre tots.



=> Seguir el poema:

Aunque no alcancen la gloria,
pensé, escribiendo libro tan pequeño,
son fáciles y breves mis canciones,
y acaso alcancen mi anhelado sueño.
Pues bien puede guardarlas la memoria
tal como, pese al tiempo y la distancia,
y al fuego asolador de las pasiones,
cortas, pero fervientes oraciones.
Por eso son, aunque no alcancen gloria
tan fáciles y breves mis canciones...

ROSALÍA DE CASTRO


=> Completar el diàleg:

- No juzgues a tu madre.
-
- ¡Jamás digas eso, desgraciado!
-
- ¿Qué estás murmurando? -dice su madre, de pie a su lado con un imperdible en la boca-. Levanta el brazo. Luego te lavaré el pelo, que no veas cómo lo tienes.
-
-Claro que puedes, dejando el brazo fuera.
-
- Podrías dejar de decir tonterías.
-
- ¿Te ha dolido? Tenías un punto infectado.
-
- Ya sabes, duele aquello que no tenemos. Tú siempre has creído en fantasmas, y además hablas con ellos, ¿no? Pues no sé de qué extrañas. La uña te duele porque ya no la tienes.
-
- Te creo, hijo.

JUAN MARSÉ



=> Seguir el poema:

plou
tu et rius
i a colps de llàgrima esgotem
l'absurd els fars esquincen
l'opaca transparència
de la pluja d'aquesta pluja
folla verd obsedit
l'aigua brolla al vidre
d'aquest riu sortiran totes
les malenconies tots els records
sinistres cavalcaran heralds
d'inquisicions futures
pel sellwood bridge tu et rius...

JAUME PÉREZ MONTANER



=> Seguir l'ordit (documentar-se una miqueta):

València, octubre de 1527

Els criats, diligents, complint les ordres del majordorm -tot havia d'estar a punt l'endemà al matí- buscaren als cofres del palau els draps de boca de vervins i el joc de taula més luxós, una peça blanca de terçanell brodada de flors, ocells i figures al·legòriques de la mitologia grega: les dues cares de Janus, el Judici de Paris, el Corn de l'Abundància, Orfeu i Narcís.
També tragueren per a tal avinentesa la coberteria d'or, la vaixella de Castel-Durante i les belles copes de Murano, que la reina-virreina Úrsula Germana de Foix tant apreciava. 
Ell mateixa havia ordenat, fins al més mínim detall, la sumptuosa festa.

JOSEP LOZANO


=> Escriure un article d'opinió sobre la prèvia d'Homes:

Tenia ganes d'escriure un llibre sobre els homes. Ja ens ho havia dit la Virginia Woolf: "Que no us espanti cap tema", al seu sempre recordat Una cambra pròpia. He fet servir la ironia, és clar. Però m'he fixat de debò en ells. Tots diferents, però educats en uns mateixos paràmetres. I els he vist xuletes, però també dominats; violents, però també violentats; triomfadors, però també derrotats. He contemplat la seva eufòria quan estan lluny de les dones, i un afany de competitivitat que és inculcada des del pati de l'escola. També els he vist bojos d'amor. I sensibles a les desgràcies de les dones. I, alhora, n'he trobat d'absolutament mancats de qualsevol forma de comprensió envers les dones i d'una insensibilitat diamantina. Hi ha de tot vull dir.
Si m'hi he acostat, literàriament parlant, ha estat amb afecte, intentant entendre'ls. I de vegades, és clar que sí, condemnant-los.
Són els nostres companys, els nostres amics, els nostres germans. Els estimem i els blasmem, els mirem horroritzades i els abracem entendrides.
Aproximadament com ells fan amb nosaltres, les dones.
Que hi ha massa ironia, fins i tot quan aplaudeixo? Potser sí, però és que algun cop ens ho poseu molt fàcil, companys!

ISABEL-CLARA SIMÓ

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada