dimarts, 29 d’octubre de 2013

Continuació Enric Valor

Vaig a eixir a la porta del mas de l'Arbre, i tal com m'havia esdevingut dalt a l'obrir el balcó de la meua cambra, em tornà a enlluernar la claror de l'avançat matí de la muntanya. Tanmateix, llavors ja començava a esmorteir aquella llum intensa una capa de celatges deixatats i groguencs, de pur aspecte de tardor. Feia una fresca agradosa: respirava a ple pulmó l'aire puríssim i sentia -o creia sentir- els membres regats per una sang que m'imaginava nova i primaveral i el cap aclarit i ferm, D'uns dies ençà de la meua arribada, trobava  que el repòs seria, sols per a mi, un gaudi de l'ànima; i és que em notava recuperat, quasi normal.
Àngela era davant del mas fent no sé què, i, al veure'm eixir, em saludà tota amatent i maternal com cada dia (...?) 
                                                                       Enric Valor

Però hui no era com cada dia. Em trobava fort, i la vitalitat havia tornat al meu cos. Fins i tot em veia més alt. Després de quatre anys res com estar a casa. Unes poques nits baix els sostre de la meua pàtria i tot tornava a anar bé.


Ací on tots els meus avantpassats van nàixer i morir, on celebraren les bones collites i maleïen les tempestes que tot ho feien malbé... Ací, en la seu del meu llinatge, em sent viu, pletòric, que res podrà detindre'm.

Allà lluny pareix que s'alça la pols del camí, qui deu vindre? Encara no he parlat en ningú des que he tornat, llevat d'Àngela. Sé que al cap de tant de temps em faran preguntes i encara no tinc ganes de parlar dels dos anys al front, del dur exili, del camp, de l'alliberació...

Àngela, la meua germana, no va dir res en veure'm el dia que vaig tornar. Sols plorà i m'abraçà fort, mentre xemicava. Al cap d'uns minuts fosos va dir:-"Ara que ja estem tots, podrem començar de nou" -. No vaig preguntar-li res. Vaig entendre que només nosaltres havíem sobreviscut, que ara teníem damunt nostre, tot el pes de la sang, la vessada i la que encara està per nàixer...


El núvol de pols cada vegada estava més a prop i ara es distingia una vella camioneta. Ranquejant arribà fins a l'entrada del mas i quatre hòmens armats en escopeta baixaren quasi a la vegada. Sense temps a res més es posaren a disparar, i ara Àngela i jo jaem morts al peu de la muntanya.

                                                                        Mª José Tortajada

2 comentaris:

  1. Mª José, m'ha agradat molt el poema i aquest escrit, segueix així. Tan sols tracta de seguir l'estructura del poema, però encara així genial. Espere que et vagen també molt bé les classes d'anglés. Besets

    ResponElimina
  2. Bo, el personatge principal mort... sense cap mena de dubte porta el teu segell apocalíptic, Mª Josep... no canvies.

    ResponElimina