dimarts, 12 de novembre de 2013

Tasques: Textos per a reescriure 4 classe taller dimarts 26 de novembre

Eva Luna”. Isabel Allende. Planeta DeAgostini, 1987.
Poeta en Nueva York”. Federico García Lorca. Espasa-Calpe, 1972.
La barraca i altres poemes”. Teodor Llorente. Fundació Bromera.
Estimada Marta”. Miquel Martí i Pol. Edicions 62, 1978.
Pa negre”. Emili Teixidor. Columna edicions, 2003.



Me llamo Eva, que quiere decir vida, según un libro que mi madre consultó para escoger mi nombre. Nací en el último cuarto de una casa sombría y crecí entre muebles antiguos, libros en latín y momias humanas, pero eso no logró hacerme melancólica, porque vine al mundo con un soplo de selva en la memoria. Mi padre, un indio de ojos amarillos, provenía del lugar donde se juntan cien ríos, olía a bosque y nunca miraba al cielo de frente, porque se había criado bajo la cúpula de los árboles y la luz le parecía indecente. Consuelo, mi madre, pasó la infancia en una región encantada, donde por siglos los aventureros han buscado la ciudad de oro puro que vieron los conquistadores cuando se asomaron a los abismos de su propia ambición. Quedó marcada por el paisaje y de algún modo se las arregló para traspasarme esa huella.

ISABEL ALLENDE



Asesinado por el cielo.
Entre las formas que van hacia la sierpe
y las formas que buscan el cristal,
dejaré crecer mis cabellos.

Con el árbol de muñones que no canta
y el niño con el blanco rostro de huevo.

*sierpe: 1. Culebra de gran tamaño (serp, serpent). 2. Vástago, que brota de las raíces leñosas. Tallo (brot)
*muñón: (monyó) 1. parte de un miembro cortado que permanece adherida al cuerpo. 2. El músculo deltoides y la región del hombro limitada por él.

FEDERICO GARCÍA LORCA



Com la gavina de la mar blavosa
que en la tranquil·la platja fa son niu,
com el nevat colom que el vol reposa
de l'arbre verd en el brancatge ombriu;
blanca, polida, somrient, bledana,
casal d'humils virtuts i honrats amors,
l'alegre barraqueta valenciana
s'amaga entre les flors.

*brancatge: Conjunt de branques d'un arbre (ramaje, ramada)
*bledania: Qualitat de bledà (lozanía)

TEODOR LLORENTE



L'ombra del mar ha fet callar els ocells.
Ara el so fosc de les destrals oscades
se sent molt lluny. Agito el gobelet
i llanço els daus. La sort és una noia
que em mira sempre des del fons del temps
i té els ulls clars i riu maliciosa.

*destral: Instrument de tall usat per a estellar llenya, format per una fulla acerada proveïda d'un mànec de fusa dins el mateix pla de la fulla. (hacha)
*osca: 1. Concavitat que resta en una cosa quan se li lleva una estelleta (mella). 2. Mossa en el tall d'un instrument (mella). 3. Tall o buit en una cosa per enganxar-se a una altra. (muesca). 4. Regata en la punta del fus per enganxar el fil (hueca).
*gobelet: got per a tirar els daus. (cubilete).

MIQUEL MARTÍ i POL



Quan feia bon temps, des de pasqua florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.
Ens havíem enfilat a tots els arbres de l'hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l'enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d'instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l'esquena i repartir-nos l'espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.

*cau: Lloc per a recollir-se o amagar-se persones o bèsties (guarida, madriguera, escondrijo).
*enforcar: 1. Penjar en la forca (ahorcar). 2. Agafar amb la forca (enhorcar). 3 Fer forcs d'alls, de cebes, etc. (enristrar).


EMILI TEIXIDOR

1 comentari:

  1. la meua continuació de PA NEGRE:

    PA NEGRE
    Quan feia bon temps, des de pasqua florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.
    Ens havíem enfilat a tots els arbres de l'hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l'enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d'instal•lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l'esquena i repartir-nos l'espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.
    EMILI TEIXIDOR

    Quines vesprades vam passar així, estirats damunt les rames d’aquella prunera, ama de l’ombra i mare de tants fruits de color violaci, recoberts d’una cera blanquinosa que pareixia que t’anava a deixar les mans enfarinades, però que quan els obries i assabories la seua dolçor et feien tancar els ulls i gaudir, encara més, d’aquells vespres estiuencs. Amb les galtes brutes després del goig del fruit en qüestió, les cames solcades de esgarrapades per les branques i la roba marcada per l’empremta que deixa passar per totes les fases de joc d’un xiquet de nou anys, és a dir: bruta; d’aquesta manera ens deixàvem caure damunt la branca, cadascú ja tenia la seua pròpia marcada, recolzant l’esquena, o de costat, i deixant una cama fora, penjant, tal qual un felí que fa la sesta després d’un àpat copiós tot estirat i amb la cua balancejant-se al ritme de les mosques que van i venen.
    No oblidaré mai els estius que passava de menuda a casa dels meus iaios, amb els meus cosins...

    Vull continuar la història

    Carme

    ResponElimina