diumenge, 7 d’abril del 2013

Poesia per fer riure

Per a tots aquells que pensaven que la poesia només pot transmetre malenconia, he trobat un poema d'un autor actual: el poema és 'Propietats de l’Ikea’ de Pau Sif –publicat al seu llibre Viatger que s’extravia (La Cantàrida, 2010). Però el que és més curios encara és que aquest poema està inspirat en un del gran Vicent Andrés Estellés, 'Propietats de la pena', autor que ha exercit influència en poetes que van des de la seua època fins a l'actualitat, que és el cas del poema que m'ha portat a escriure aquesta entrada. He de dir que he rist una bona estona mentre el llegia:


Propietats de l'Ikea


Apuntaràs el preu d'un moble,
i tindràs el preu del teu moble,
i el voldràs, per a sempre el moble,
i patiràs, no el muntaràs,
i aniràs sempre a genollons,
et sobrarà sempre una peça.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs muntar el moble
i seguiràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a muntar
en la llarga nit el teu moble.
Tu seràs la peça furtiva,
la peça furtiva i amarga.
Ja no sabràs on van les baldes,
ni els cargols amb forma d’estrella
del teu moble, i és un desfici.
Miraràs d’encastar els pius
de suro sense trencar la taula:
faràs un moble, gemegant
si no encaixa la polleguera,
fusta amunt i collons amunt,
una tossuda decisió.
I tot serà, després, silenci.
Car no tindràs la peça justa,
la perdràs en el moment just.
I buscaràs la teua peça
entre els racons durant molts dies,
car buscaràs honestament,
iradament, sense esmentar
la mare del que ha dissenyat
cada peça del fotut moble.
Potser t’estafen o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no tens moble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
reclames decididament.

                                Pau Sif

                      
PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

                                 Vicent Andrés Estellés

2 comentaris:

  1. Gràcies, Carme, com sempre per compartir coses tan xules i interessants. Com et vaig dir cónec a Pau Síf en persona i podria intentar si voleu que vinguera a una classe per a llegir-nos o presentar-nos algun dels seus poemaris. Ja anem veient. Una abraçada

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, Enric,
    Estaria bé poder conèixer a Pau, vaig estar mirant el seu blog i em va donar la sensació que l'ha tancat, ho vaig llegir en un comentari d'ell que hi havia. No sé si escriurà en un altre blog ara...

    Ens veiem

    ResponElimina