Avui és el 102 aniversari de l’enfonsament
del Titànic i fa dos dies vaig estar mirant un documental sobre el tema, una
altra de les tantes aficions meues: els documentals d’història. Em va
sorprendre un fet colpidor: un historiador, encarregat del museu on s’exposen
troballes del Titànic, relatava com al laboratori van obrir uns flascons de
perfum trobats en les restes del vaixell. La flaire del perfum va impregnar l’estança
i per un moment va portar la vida passada al present. L’home es va posar a
plorar mentre ho contava. Era gras,amb
una llarga melena i barba, i es va enfonsar en l’emoció com si fos una fràgil
fulla que cau de l’arbre. La història em va emocionar, no podia pensar una
altra manera de transmetre-la que amb la poesia.
El que he descobert després navegant per la xarxa és que a partir de les essències trobades s'ha creat un perfum que s'ha comercialitzat:
no sé si aquesta vessant de la troballa m'agrada...
És un primer esbós, de segur que canviaré coses, i no sé si intentaré donar-li mètrica
En un mar de mort
algú va destapar la vida.
No era una finestra amb vistes,
o l’elixir de la vida eterna,
era un petit flascó.
Guardava la flaire de la vida,
no l’eterna,
la que fou i ja no va ser.
Custodiada per criatures abissals,
sirenes desolades
pacífica obscuritat...
ara tornava.
Explosió aromàtica,
melangiosa,
agredolça.
Per un instant tornà la llum,
la vida,
aquella vida que ja no hi era.
Tot vida en un petit instant,
captivador,
embriagador,
Inoblidable per qui custodia la mort.
Carme
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada