Vore’t, volia vore’t
ulls de mussol
buscant-te entre la gent
i alhora el dubte,
què dir-te?
Em colpeja el pols,
cabell humit.
Guia’m lluna
lluny del tremolor.
Joves i grans riuen
boten i gaudeixen,
aplaudiments i crits
música i sentiments.
Et contemple, estàs,
ballant feliç.
I torna el dubte,
què dir-te?
Sigilosos moviments,
entre silencis va el joc,
contorneig i mirades
en mig del soroll.
Els teus braços
m’anellen el coll.
Què cal dir-te?
Els teus llavis
són l’arrop del paradís.
Regina Llavata i Salavert
Nota: esta poesia és el primer intent d'escriure un poema en valencià. Disculpeu l'atreviment.
Aquest poema és preciós, Regina. Caldrà seguir treballant-lo. Com sempre diguem, escriure és reescriure. Abraçada i gràcietes per compartir-lo amb tots nosaltres.
ResponEliminaMolt bonic, Regina.
ResponEliminaM'agrada molt
ResponEliminam'agrada també !
ResponEliminainma: regina m´has deixat bocabadada i meravellada amb aquests poema,penso que deus continuar escrivint més poemes.
ResponEliminael relat tampoc esta gens malament , peró el trove molt profund ,no tan el que vol dir , sino per la historia que ens comtes.