diumenge, 10 d’agost de 2014

ABSÈNCIA

                     Lluny, molt lluny, l'ànima era fora de mi. Allà on els
núvols no hi són i només hi ha sol era jo real i estava
el meu cos, cansat i transparent. No em veia ningú.
Caminava pels carrers, que sentia obscurs i humits,
mentre la gent vivia aliena a mi.
Tan a faltar et sentia que el món no hi era. Obrir una
porta i trobar-te de sobte desitjava en cada crit de 
solitud. La teua absència creixia quan el sol s'amagava
per somiar. On serien els teus ulls foscos de llum de
mi, llum d'angoixa per tu, constant i encegadora?
Imatges a la ment que es negaven a ser dòcils. 
Intermitents, tossudes i tan teues. No manava de mi,
innocent creient-me lliure!
Cel terrós en l'horitzó ple de llesques de tu. La teua
boca omplia el meu cor esquinçat, tan viu quan
plorava els teus llavis i tan mort quan dormia el teu
oblit.
Reginallasa

1 comentari: