diumenge, 26 de gener de 2014

LA COLLA DELS TRES

Vos deixe la història que ja vaig començar fa un temps i de la qual vaig llegir els dos primers paràgrafs al taller, he continuat la trama i he canviat d'ordre els dos primers paràgrafs que vaig escriure. El que em passa ara és que estic estancada i no sé com continuar la història. 
Estava pensant presentar-la als premis Teodoro Llorente, en la secció de narrativa, però no sé si podré acabar-la.
Ja em doneu la vostra opinió:

                                                     LA COLLA DELS TRES

No oblidaré mai els estius que passava de menuda a casa dels meus iaios, amb els meus cosins... per a mi era tota una aventura ja que a ma casa era jo soles, amb els pares és clar, i compartir les hores estiuenques amb els meus cosins, el Joan i la Rosa, em feia sortir de la rutina d’ésser pubilla. A més a més, ens esperaven tot un ventall de sensacions i experiències que un infant de nou o deu anys pot arribar a compilar en un mas a bell mig del camp, amb horta, animals, ramat, tota mena d’eines misterioses que despertaven la nostra curiositat... i els pastissos... Aiii! Els pastissos de la meua iaia! Quan els acabava de coure en el forn de llenya i els deixava a l’ampit de la finestra de la cuina que donava just a la zona del jardí on jugàvem algunes voltes. Eixos pastissos on tot xiquet desitja ficar el dit per travessar la primera capa daurada i cruixent i enfonsar-lo dintre la massa blaneta i encara tèbia per a pessigar un trosset. Humm!!! Encara pareix que note l’escalfor al dit i olore la seua flaire.
Mentre observàvem com la iaia deixava amb molta cura el pastissos a la finestra, ens venien al cap les fabuloses històries de El club dels Cinc, d’Enid Blyton, que jo solia llegir quan agafava els llibres en préstec de la biblioteca de l’escola. Aquelles fabuloses històries que després jo els contava als meus cosins. Ens fascinaven els berenars que els cinc es menjaven tan a gust abans, mentre o després de resoldre els misteris que es trobaven per tot arreu. L’Anna, la Jordi el Dick i el Juli sempre gaudien d’aquells berenars típics anglesos que a mi em deixaven meravellada: el famós pastís de gingebre, o la llimonada de gingebre, les galetes...  de gingebre també: el gingebre! Aquell rizoma fins aleshores desconegut per a mi em tenia molt intrigada, quina arrel que donava tant de sí, es feia servir per a tot! Per què no la coneixíem ací, a la nostra horta? Quantes coses hi havia pel món desconegudes per a una preadolescent, crec que des d’aleshores va començar la meua afició per la cultura anglosaxona; sí, n’estic segura, aquella colla de joves amb el seu gos, el cinqué membre del club, i amb tots aquells àpats i aventures barrejats van fer que nosaltres, la colla dels tres, els imitàrem amb els jocs d’estiu al mas dels iaios.
Quines vesprades passàvem estirats damunt les rames de la prunera, ama de l’ombra i mare d’aquells fruits de color violaci, recoberts d’una cera blanquinosa que pareixia que t’anava a deixar les mans enfarinades. Quan els obries i assabories, la seua dolçor et feia tancar els ulls i gaudir, encara més, d’aquells vespres estiuencs. Amb les galtes brutes després del goig del fruit en qüestió, les cames solcades de esgarrapades per les branques i la roba marcada per l’empremta de totes les fases del joc d’un xiquet de nou anys, és a dir, bruta; d’aquella manera, ens deixàvem caure damunt d’una de les branques de la prunera. Cadascú ja tenia la seua pròpia marcada, ens col·locàvem recolzant l’esquena o de costat, deixant una cama fora, penjant, tal qual un felí que fa la sesta després d’un àpat copiós, tot estirat i amb la cua engronsant-se al ritme de les mosques que van i venen.
Però no tot anava a ser prendre-s’ho a la fresca, quan hi havia feina al mas també hi ajudàvem: a l’horta, replegant els fruits o les hortalisses; amb els animals, donant-los el menjar, netejant el corral, munyint la vaca o les ovelles. També ajudàvem la nostra iaia en l’elaboració d’alguns àpats, fèiem les tasques que ens manava a la cuina. Recorde com pelàvem les creïlles, o com tallàvem les llesques de pa per a posar-les en la cistella que es servia a la taula en totes les viandes; algunes voltes, mentre talle pa, encara em ve l’olor que et deixava en les mans aquell pa acabat de tallar, i com m’agradava menjar-me’l amb una bona llenca de formatge després de dinar o de sopar, era el millor de les postres. No sé que tenia el mas dels iaios però el menjar s’assaboria d’una altra manera, encara que foren aliments que també teníem a casa dels pares.
Com que amb les branques de la prunera marcades amb el nostre nom no teníem prou, vam decidir emprar les vesprades per construir una casa damunt l’arbre, amb trossos de fusta i branques d’altres arbres. Hauria de ser el nostre refugi i centre d’operacions dels nostres afers investigadors.  Quan els iaios ens deixaven temps lliure, empràvem les vesprades per a fer passejades per l’horta buscant pistes per resoldre els misteris que ens inventàvem i després ens reuníem a la casa de l’arbre,el centre d’operacions dels tres de l’horta. També hi fèiem bons berenars: els membres del club dels cinc tenien la famosa llimonada de gingebre, nosaltres l’orxata... i la torta que feia la iaia. Entre la dolçor d’una i la........... de l’altra intentàvem lligar qualsevol història misteriosa amb les pistes que havíem buscat prèviament... quina imaginació!
Un dia, durant una de les passejades que fèiem per buscar pistes, vam trobar una bicicleta a la vora del riu, però vam pensar que hi hauria algú descansant per allí prop i no vam fer massa cas;  però l’endemà de matí la bicicleta encara estava allí, al mateix lloc... era molt estrany... 


Després d’una estona buscant no sabíem exactament què, vam decidir agafar-la i dur-la cap al nostre centre d’operacions. Era una bici gran de ferro, d’aquelles que pesaven com mil dimonis. No podíem conduir-la ningú de nosaltres, teníem les cames massa curtes, i vam guiar-la i empentar-la entre tots mentre esquivàvem els pedals que donant voltes sols al temps que la fèiem anar.
I ara que farem va dir la Rosa.
No sabem de qui és o què ha passat comentà Joan. Anem a la casa de l’arbre i raonem com resoldre aquest misteri.
I allí ens vam quedar els tres, asseguts a terra dintre la cabanya, intentant discernir el misteri de la bici.
Que hauria passat amb el propietari? S’hauria posat dintre el riu i se l’hauria emportat el corrent? L’haurien raptat? Hauria decidit abandonar allí el seu mitjà de locomoció i continuar caminant sense rumb? Sempre que intentàvem trobar una resposta al misteri se’ns acudia una idea fatalista. Per què tants pensaments negatius?


2 comentaris:

  1. A mí també em tenia molt intrigada el famós gengibre...
    La història promet, m'agrada el gir misteriós que va agafant i el ritme que vas marcant així com la manera de descriure. En vull més!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegre que t'agrade, MJ. Espere estar a l'altura de les expectatives quan la continue, perquè quan la vaig deixar no sabia com continuar... ja veurem per on continue...

      Elimina