Vore’t, volia vore’t
ulls de mussol
buscant-te entre la gent
i alhora el dubte,
què dir-te?
Em colpeja el pols,
cabell humit.
Guia’m lluna
lluny del tremolor.
Joves i grans riuen
boten i gaudeixen,
aplaudiments i crits
música i sentiments.
Et contemple, estàs,
ballant feliç.
I torna el dubte,
què dir-te?
Sigilosos moviments,
entre silencis va el joc,
contorneig i mirades
en mig del soroll.
Els teus braços
m’anellen el coll.
Què cal dir-te?
Els teus llavis
són l’arrop del paradís.
Regina Llavata i Salavert
Nota: esta poesia és el primer intent d'escriure un poema en valencià. Disculpeu l'atreviment.