divendres, 24 de maig de 2013

L'empremta del foc

Ací vos deixe un dels meus poemes . Per si vols posar-lo també a la recopilació, Enric:
Fotografia d'Iratxe Álvarez


L’empremta del foc

He estat on abans hi havia vida,
lloc profanat pel foc.
Harmonia envaïda,
aridesa, desolació.

El contacte amb la destrucció,
mai no fou tan directe.
Ràbia i rancúnia es barregen,
la meua... la de la Terra.

La pell nua,
que sent el fred de l’hivern.
Els peus nus,
la cendra pels dits s'esmuny.

Paisatge lunar
cobert de negres, grisos...
Branques cremades pinten
la pell que gosa tocar-les.

Avui he sentit
que jo també profanava
un lloc que amb silenci, solitud
plora pel dol d’allò perdut.

                            Carme

3 comentaris:

  1. Hola Carmen. Primer que res agrair-te que hages compartit amb nosaltres el poema, i dir-te que m'agradat molt.

    Pense que té que vore en els greus incendis que va assolir el País Valencià, dissortadament, l'estiu passat. No és així? Pense que molta gent i molts poetes indignat van escriure sobre allà i el que van sentir. Com si s'esquinçara nostra ànima al mateix temps i ens estigueren violant nostre tros de Terra. Jo mateix vaig publicar un al meu bloc sobre aquests malhaurats esdeveniments:

    SILENCI OBSCUR

    Aquest silenci ens fuig com
    l’arbre que es plany en l’espai fràgil
    i lluny surt del bosc que ja no
    aguanta l’estructura, i mor.

    Pot ser una olivera antiga
    o un bell pi que travessen el
    pont contra el capvespre? Ara no
    els deixem caure en un forat

    obscur. La fosca memòria
    que vigila les nits i guarda
    muda l’antic xiuxiueig de
    les branques. Tancades les portes

    de les verdes finestres quan
    el foc, descontrolat, es munta
    a prendre àvid la sorpressa
    mort de la natura. Ara, buit,

    passege el descònsol on no
    creix sinó la cendra. La vida
    tempta l’esperança d’un dia
    roig i gris, en lluita amb un cel

    que es cobreix l’ànima de somnis
    negres. Tanmateix ja ningú
    creu en futurs. I més plore, plore
    per tots aquells que ja no estan.

    ES

    http://loplanydeleslletresferides.blogspot.com.es/2012/07/silenci.html

    T'engresque a què continues escrivint, ho fas molt, molt bé i amb sentiment, que és per a mi el que conta.

    Jo no sóc filòleg ni traductor, sóc més bé un autodidacta i faig prou errades però has de veure la negació amb català en el vers del teu poema:

    "El contacte amb la destrucció,
    mai tan directe."

    Jo més bé diria:

    "El contacte amb la destrucció,
    mai no tan directe."

    *EXPLICACIÓ: En frases que contenen alguna d'aquestes paraules: mai, res, ningú, enlloc i cap:
    En aquest cas, hom construeix la frase tant amb l'adverbi de negació com sense, amb un significat exactament igual.
    Per exemple, aquestes tres frases signifiquen el mateix: "Mai tornaré"-"Mai no tornaré"/"No tornaré mai".
    Això mateix passa amb aquestes: "Ningú ha vingut"-"Ningú no ha vingut"/"No ha vingut ningú".
    Etc.
    De moment direm que les úniques frases normatives són les que contenen no.

    Per tant, cal combinar sempre mai, res, ningú, enlloc, gens i cap amb no, ni o sense a dins de qualsevol frase negativa.

    Salut,
    Enric

    ResponElimina
  2. Gràcies pels ànims, Enric, i gràcies per la correcció. Jo tampoc sóc traductora o filòloga, encara estic fent el grau, aquestes coses les he donat a l'assignatura de norma i ús sí, però el que passa és que quan et poses a escriure o a parlar se t'oblida aplicar-ho en els casos menys utilitzats... no hi estem acostumats, és una llàstima però és la realitat, la influència del castellà encara és forta i per això és bo posar en comú i practicar... per a normalitzar allò que és menys utilitzat.
    Benvinguda doncs la teua correcció

    Fins aviat

    ResponElimina